RIERA

RIERA

jueves, 29 de diciembre de 2022




        Camino de Santiago, amb nens


Quim, Pep, Manel, Noe, iaia i avi

2.010 – 2.013

Breu relat d’un al·lucinant viatge en bicicleta,  fet per tres nens de 7, 10 i 11 anys, amb la seva mare i els avis


De tots els viatges, aquest és el més important i aventurat que he fet. El sol fet de reunir a una bona part de la meva família, en concret als avis (un d’ells soc jo, l’altre la meva esposa “la valenta”), la nostra filla “la jefa” ,els tres nets el Quim, el Pep i el Manel(7, 10 i 11 anys) i convèncer en fer els més de 1.100 quilòmetres que suposa el Camino de Santiago, es l’epopeia més gran que em podia  imaginar.

Es pot dir, que va ser dit i fet, no vam fer gaires preàmbuls ni preparacions, tots es van deixar portar per la meva experiència en aquests tipus d’esdeveniments.

Tot van ser facilitats i col·laboració per muntar la logística que s’havia de fer,  tenint en compte que anàvem amb tres nens el muntatge havia de ser especial.

Vam decidir fer el trajecte de Roncesvalles a Finisterre, passant per Santiago de Compostela. A fi de dosificar la ruta la vam dividir en trams que aniríem fent d’acord a les circumstàncies, aprofitant les èpoques de vacances dels menuts, Setmanes Santes i estius. Com estrena faríem de Roncesvalles a Logroño, un total de 140 kms, que dividiríem en tres etapes. Vam acordar que les etapes serien entre 35/45 kms.,  els allotjaments serien en hotel i com a suport logístic seria la mare dels nens amb el cotxe, per qualsevol incidència.


21/4/11

Carregats amb les bicis, equipatges i molta il·lusió, ens  desplacem  a Pamplona 

l'equip
Les bicis


Una bona tarda pels jardins de Taconera i als vols de la Ciutadella jugant a futbol, va ser el preescalfament de la gran aventura que anàvem a començar l’endemà. Les tradicionals processons de Setmana Santa, del capvespre vajudar a passar les hores que teníem de relax, era Dijous Sant. 


L'equip

22/4/11

RONCESVALLES – PAMPLONA

42 KMS

La il·lusió ens fa llevar ben d’hora, el matí es plujós i gris, però res ens impedeix traslladar-nos a Roncesvalles amb el cotxe i el carregament de les cinc bicicletes, això si, equipats reglamentàriament amb roba de pluja.

A l’arribada davant la Colegiata, es comença a respirar l’ambient del que serà el viatge. Peregrins atrafegats en compostar les motxilles, anades i vingudes, per formalitzar el segellat de les credencials. Hem anat seguint tots els rituals, a més, com signe de identificació ens hem penjat les reglamentaries conxes al coll.

El pelotò sortirà al complert¨: l’avi, “la valenta”, el Manel, el Pep i el Quim. La “jefa” al volant del cotxe, per anar creuant en els punts de coincidència amb la carretera


Fem el tir de sortida. La primera senyal  groga que trobem ens fa entrar en un bucòlic bosc humit, amb un bon camí. No deixa de caure un “xirimiri” que ens va remullant.

Passem per uns paisatges espectaculars i pobles molt pintorescs. Fins ara anàvem en sentit descendent, comença el primer entrebanc una pujada enfangada que els valents la superen, amb alguna ajudeta perfer cim. La baixada va ser del mes divertit. El Pep i Manel, es van tirar per la forta pendent prescindit del fang, el petit els va voler emular, també va baixar però de cul lliscant fis arribar baix. Els dos el van estar animant en el descens, arribant  amb una ampla  rialla.

A Lizoain, vam parar per dinar i endreçar-nos una mica de la pluja.

El Quim va decidir continuar neutralitzat al cotxe durant uns kilòmetres. Als seus 7 anyets ja havia complert, de moment.

Aparegué el sol i la llum, vam seguir fins Zubiri, on vam anar seguint paral·lelament el riu Arga, fins a Zuriain, on ens esperava la mare i el Quim per reenganxar-se a la cursa.

Anàvem tots cinc agrupats, però el Manel vas voler esprintar per reptar al seu germà, al moment que vam parar per deixar pas a un cotxe, seguim endavant i no el veiem, estàvem  a l’entrada de la ciutat, tornem enrere i res, preguntem a unes senyores, ens diuen:


 -       Si, hemos visto un niño con una concha colgada, però me parece que ha ido por otro camino.

Resultat: dos fletxes que bifurcàvem, va  agafar l’altra. El vam trobar parat dalt d’un pont esperant. Va anar bé l’incident, per escarment, per aprendre a anar en grup i com experiència.

Tret d’aquesta petita anècdota, s’ha de dir que va ser un excel·lent bateig, de l’aventura que ens esperava. 


     

el Manel perdut
El Manel,  perdut


23/4/11   


PAMPLONA – ESTELLA

45 KMS                  

L’etapa d’avui és molt temuda per tots els peregrins, tant si van en bici, com caminant, s’ha de pujar el Puerto del Perdón.

Abans de sortir hem fet consens, degut a les dificultats de l’ascensió al port, s’ha decidit que començaríem l’avi, el Manel i el Pep. La iaia i el Quim, ho faran a mig camí, una vegada passada la dificultat.

Sortim els tres, anem planejant  uns 6 kms.  on comença la pujada, que els menuts l’agafen a tota màquina, avançant a molts ciclistes. A Zariquiegui, parem per refrescar-nos a una font al costat de l’església de Sant Miquel, seguim pujant a bon ritme fins fer cim, on ens hem immortalitzat amb una foto, feta per uns dels que havíem trobat pel camí, que van felicitar sorpresos als dos marrecs.


Fent cim al Monte del Perdón

El descens és molt tècnic, entre un pedregar, que hem baixat d’una tirada sense fer peu, per arribar a Uterga on ens esperaven la resta per esmorzar.


Aquí hem seguit tots cinc, per camins entre camps de blat fins Puente la Reina. Creuem aquest preciós poble i el seu pont,  tenim gana, fa calor i es vol  reposar. Ho fem al petit poble de Mañeru, no abans d’haver pujat una forta rampa.



Una vegada ben avituallats, la jefa es vol estrenar a pedalar, substituint a la iaia, que segueixen amb el cotxe junt amb el petit. Emprenem la marxa, una vegada ben reposats. Ara anem pedalant entre el verd intens de vinyes ben cuidades, envoltades  de grans extensions desembrats.




Portàvem uns 10 quilòmetres pedalant, vas desaparèixer el sol, es va començar a enfosquir, en un obrir i tancar d’ulls, va començar a descarregar una pluja violenta entre llamps i trons, que amb penes i treballs vam poder arribar al poblet de Villatuerta, on ens vam aixoplugar en  una taska basca, de personal no gaire afable, els nens no les tenien totes. Xops fins els ossos, vam demanar auxili a la “valenta” , que es va veure en dificultats per trobar-nos, sota la cortina d’aigua que estava caient. Portava el Quim dormint al cotxe, absent del que estava passant. Carreguem bicis i acabem de fer els tres kilòmetres que faltaven per arribar a Estella

 



Arribem cansats, però satisfets d’haver fet una extraordinària etapa, incloent la remullada final, que l’hi va donar una mica més d’al·licient.


Ens allotgem en un hotel que havia sigut una farinera. Molt curiós. 


24/411/

ESTELLA – LOGROÑO

50 KMS

 

Després d’un excel·lent esmorzar, emprenem la marxa,  sense el Quim i la valenta, ja que els primers 10 quilòmetres són una mica feixucs, per les constants rampes.






Ja sortim en pujada. Als tres quilòmetres és una de les parades obligatòries del “Camino” la font de vi de Bodegas Irache, davant el Monestir. Dues aixetes, una de vi  blanc i l’altra de negre.  Els nens han omplert els bidons, que com es natural no ha servit de res, però la novetat els ha sorprès. A la propera font s’ha fet el canvi per aigua.

La pendent sostinguda no ha acabat fins Villamayor de Monjardin, s’ha pedalat de valent per arribar-hi.  El descens entre camps de blat i alguna vinya, ja que hem entrat a la Rioja, ens portarà al poble de Arcos.

Dinem i sortim tot el grup de cinc al complert. Ara el camí va sortejant entre ceps fins arribar a Viana, on seguim els dos veterans. Ens estem acostant a la ciutat,   el paisatge i la orografia no conviden gaire a pedalar.

Ens trobem  tots a Logroño. Aquí acabem el primer tram fet a la Setmana Santa del 2011





     SEGON TRAM

El segon tram el fem a les vacances d’estiu del mateix any

Els avis ens desplacen amb el cotxe, equipatges i bicis fins Logroño. La “jefa” i els nens ho fan en tren.

Ens allotgem al hotel Sercotel Portales, al centre de la ciutat.


17/8/11       

LOGROÑO – SANTO DOMINGO DE LA CALZADA

49 KMS

 

Tenim dificultats d’entrar i sortir del parking de  l’hotel, s’havia fer per un muntacàrregues a ran de carrer, on el cotxe hi entrava en calçador, havent de desmuntar el porta bicis per encabir-lo.

 

Una vegada tret de la ratonera, muntem les bicis a mig carrer, per començar l’etapa.











El terreny és molt bo i agradable de pedalar entre grans extensions de vinyes, que ja comencen a brotar els raïms. El Manel i el Pep, van al davant seguint les fletxes grogues, els avis i el petit al darrera. Al cap d’amunt d’un turó trobem als dos grans avituallant-se al mig d’uns ceps de  raïm, per pal·liar la set i forces, ens hi afegim al festival




Passem per Navarrete i Ventosa abans d’arribar a Nájera. És hora de dinar, ho fem en un restaurant al costat del riu Najerilla, on al acabar hem fet una migdiada sobre la fresca gespa de sota uns oms.

 

Ens ha costat arrancar. El sol de les tres de la tarda estava abrasant. Però tirem endavant tots cinc. Els nens grans són autosuficients i surten com una moto, de moment el terreny és pla, fins arribar a una sobtada pujada al nostre davant, on han quedat parats sota l’ombra de l’únic arbre que hi havia. Ens diuen que tirem endavant que ja pujaran. La valenta diu que també es queda. Quedava el petit per decidir, diu que si l’ajudem ell vol seguir com un valent. Remolcat amb dues càmeres de la bici, vam arribar dalt on una miraculosa font ens esperava. Ell es va quedar a refrescar-se. L’avi va tornar enrere per també arrastrar a la “no valenta” amb el mateix mètode. El Manel i el Pep, van pujar suant la cansalada. Dalt hi trobem el Quim sense maillot, fent la colada de la roba en un reguerol de la font.










Ja tots reunits, arriba un peregrí que havíem avançat a la pujada, expressant-se:

-       Estoy decepcionado, es lo ultimo que esperava ver, que me adelantasen

y llevando  a remolque una persona.

De bon “rotllo”, va estar comentant  les seves peripècies, de que no acostumava anar en bici, que per ell era una novetat.

 

Ben remullats i descansats tot costa avall, s’arriba a Santo Domingo de la Calzada.

 

A sobre de l’esforç d’avui, ens hem divertit molt. La recompensa es l’allotjament al Parador Bernardo Fresneda, d’ambientació medieval.

 

18/8/11         

SANTO DOMINGO – VILLAFRANCA MONTES DE OCA

35 KMS

Després de fer una visita turística per la ciutat, que bé val  la pena, ja que és una de les més característiques del Camino.

Avui sortim de la Rioja per entrar a les llargues planades de la Comunitat de Castella i Lleó, aquí els camins interminables passen entre els restolls recent segats. Belorado és el punt que ens trobem amb la jefa per dinar.


         






A l’arrancar de nou,  la jefa, no ha pogut resistir la temptació de pujar a la bici per estrenar-se a pedalar amb  els  nens, això ho ha fet acompanyant-nos fins al final d’etapa a Vilafranca Montes de Oca, amb nota alta.

La valenta, l’ha substituït en la conducció del cotxe, anant seguint per la carretera paral·lela al camí.

Avui no ha sigut tan divertit com ahir, per les llargues rectes i interminables camps. Una etapa, monòtona i pesada,

Ja que havíem arribat d’hora,  teníem temps d’esbarjo. A part de que els nens van acabar de cremar les energies que els hi quedàvem fent cros-bici pels voltants de l’hotel, vam fer un passeig pel petit nucli de cases d’aquest poble, on només hi havia un petit bar, amb tres taules, al carrer. El pal d’un galliner estava més net que el local i els voltants, però com el desig eren uns gelats, ens vam  atrevir a seure, fent un descans contemplatiu del pintoresc 

personal que entrava i sortia.





19/8/11

VILLAFRANCA – BURGOS

36 KMS


Hem estat en un hotel simple  i confortable. Després d’un esmorzar clàssic de bufet, hem emprés la marxa, avui amb la companyia de la jefa, ja que ahir l’hi va agafar el gust.

Un pelegrí japonès es va voler fer una foto amb els tres petits, com record per portar al seu pais





La sortida era per una rampa impossible de pedalar, que vam fer gairebé tots a peu. Vam tenir problemes per motivar i convèncer a la jefa que la pujada s’acabaria. Van ser més de dos quilòmetres crispats, però després del temporal ve la calma, ja tot era pla i costa avall. Tenim la sort que la pista és ampla entre espessos boscos de pins, de molt agradable pedalar, però mai et pots relaxar. La jefa, distreta, ensopega  amb un sot, aterrant llarga. La farmaciola ho va curar tot, rascades a genolls  i mans.

 



Passem per San Juan de Ortega, amb el seu monumental Monestir, seguint fins Atapuerca, on parem en un bar.  Fem canvi de conductor, la ferida substituís a la valenta que s’incorpora a pedalar. Només sortir, ja hem de pujar a un turó, on una creu es dibuixa al seu cim. El camí és pedregós, el nen petit demana ajut per l’escalada. El recurs de les càmeres per remolcar ens ha servit.

Ja tot és baixada fins a Villafria, on ens espera  el cotxe per carregar els tres nens i les seves bicis. El tram es d’uns quatre quilòmetres  per una perillosa carretera. Els avis segueixen pedalant fins l’Hotel Landa de cinc estrelles. Era el premi promès, si arribàvem a Burgos.

Ha sigut una estància inoblidable, tant d’allotjament, gastronòmic i de relax, la piscina termal sota una volta gòtica, és impressionant. Acabem el segon tram.










TERCER TRAM




El tercer tram el fem a la Setmana Santa del 2012.

Els avis i el Quim ho fan en cotxe, portant els equipatges i bicis. La”jefa”, el Manel i el Pep, ho fan en sis hores  de tren fins l’estació de Santa Rosa de Lima de Burgos. Els anem a buscar, per traslladar-nos al Hotel Landa, a les afores de la Ciutat, on gaudim d’una esplèndida tarda a la piscina i un extraordinari sopar en aquest majestuós hotel.





6/4/12         

BURGOS – CASTROJERIZ

40 MS

 

Sota el Arco de Santa Maria, porta d’entrada  a la ciutat, és punt de sortida. Tots cinc equipats pel fred i l’aigua. Ningú protesta, tots volen pedalar a pesar de les inclemències adverses.


Sota el Arco de Santa Maria, porta d’entrada  a la ciutat, és punt de sortida. Tots cinc equipats pel fred i l’aigua. Ningú protesta, tots volen pedalar a pesar de les inclemències adverses.




Comencem per un carril bici dins el casc urbà, no portem dos quilòmetres que el Quim es comença a queixar de fred a les mans, després als peus, veiem que està glaçat  de tot el cos. No creiem oportú que segueixi patint. L’assistència ha funcionant per recollir-lo i seguir en cotxe.








La resta seguim. Parem a Rabé de las Calzadas, quan  portàvem uns 10 kms. Un petit bar de carretera ens aixopluguem. Entrem tremolant de fred. El Manel demana un cafè amb llet, cosa que no acostuma a fer, ni és del seu gust. Quedem estranyats, l’hi preguntem com és?, diu:

-       Es per escalfa’m  les mans.

Sabia idea, que vam  copiar, donant un excel·lent resultat. Sempre s’aprèn de les necessitats.

Anem seguint, ara no plou i comença a clarejar el sol, La resta de l’etapa és molt monòtona i avorrida de llargues i inacabables rectes, fins arribar a  Castrojériz, 


 

C




 

7/4/12

CASTROJERIZ – CARRION DE LOS CONDES

44 KMS

 

Després d’esmorzar i veure el fred que feia, la valenta ens diu que no està motivada per sortir. Ho fem l’avi, el Manel i el Pep

 

En el recés, s’acosta  un peregrí, amb un immens impermeable groc, xapurrejant espanyol ens diu:

-       Felicidades a estos dos campeones. Me  han recordado a mis dos hijos de similares edades. Importa que os fotografieis conmigo, para enviarles la foto.

Ens va dir que era indú, que estava fent el camino tot sencer.


Dos valents i un indú

Ara venia la baixada, que es projectava al nostre davant amb una recta interminable. Sembla que cau alguna volva de neu. Arranquem amb embranzida costa avall. Sembla que ja neva de valent,  ens quedem clavats al fang, les bicis encallades, les rodes no roden, els peus clavats fins els turmells, hem d’arrastrar-les com  podem, les mans gelades, el baf de la boca  glaçat sobre el buff, alguna llàgrima cau, però l’esperit dels nens es encomiable. Acaba el tram infernal, al voral d’un abeurador de bestiar, sense medià paraula agafo les bicis i les submergeixo a l’aigua per desenfangar-les. El dos mirant, encara no podien parlar, però la primera frase m’ha quedat gravada per sempre, el Manel diu:

-       Avui és el dia que ho he passat més be de la vida.  És una aventura de veritat.

El Pep, afirma:

-       Si, Si, jo també, Però no tenia ganes de  plorar i he plorat.









Sembla que de veritat va ser una extraordinària experiència, per aprendre a salvar situacions extremes i no defallir.

A l’altra banda la mare, filla i el Quim, ens estàvem esperant en un poble, no es podien comunicar pel mòbil, nosaltres no el podíem agafar, estàvem sense tacte a les mans i molt enfeinats.

A Boadilla del Camino ens vam trobar, elles preocupades i els nens feliços explicant l’epopeia que acabàvem de passar. La nevada començava a ser copiosa, no vam tenir més remei que pujar tots al cotxe i seguir fins Carrión de los Condes.








Arribem al nostre lloc de residencia, a l’Hotel Real Monasterio San Zolio, on ens hem fet un homenatge,  dinant com a senyors, després de les desventures passades.

Hem passat la tarda netejant el fang i engreixant les bicis, estaven quasi inservibles.

8/4/12

CARRION DE LOS CONDES  - SAHAGUN

41 KMS

 

L’esmorzar en la mateixa línia que el sopar i dinar d’ahir, espectacular.

Avui sortim tot l’equip al complert. El sol és radiant, però encara queda alguns racons de neu.

 

Enfilem el camí que va  paral·lel a la carretera, és interminable, el primer poble que trobem és Calzadilla de la Cueza, havíem fet 19 quilòmetres en una recta sense cap arbre i envoltats de grans camps de blat. Als nens no els hi agrada aquest tipus de camí, volen més tralla.

 

El paisatge comença a canviar, poc a poc va desapareixent la dura meseta castellana. El terreny comença a dibuixar alguns turons, de puja baixa. Passem per Ledigos, Terradillos de los Templarios, Moratinos i San Nicolás del Real Camino, on un gran cartell indica que entrem a la Provincia de Lleò.

 

Pedalem cinc quilòmetres i ens presentem a Sahagún. Estem en un sobredimensionant hotel a les afores del poble.

 

Hem anat a passar la tarda al poble, de típic ambient castellà, on s’ha comprovat la diferencia de cultures, en tots  els aspectes. On la frase del dia va quedar immortalitzada a les ments dels nens: “pipas Facundo, las mejores del mundo”


 

SAHAGUN – LEON

56 KMS

 

Esmorzar continental típic d’hotel. Aprovisionem, fent entrepans pel camí.

 

Mirant les altimetries, avui els primers 15 quilòmetres son de pujada constant. Hem decidit que la valenta i el Quim es reenganxin a Calzadilla de los Hermanillos.

Així ho fem. Tots cinc pedalem en sentit favorable de descens, gaudint molt, el bon terreny, s’ho prestava.


 



Parem a dinar a Mansilla de las Mulas, en un bar de carretera. El restaurant era dalt el primer pis on es divisava la carretera. Veiem que arriba un japonès caminant arrastrant la bicicleta, puja  a dalt, ens dirigeix la mirada, fent senyals ostensibles amb els braços de si teníem manxa. El vam socórrer unflant i arreglant la roda que portava punxada. Ens va donar les gràcies, desitjant-li un “buen camino”. A l’anar a pagar el dinar dels sis, ens van dir que ja estava pagat. El nipó ho havia fet. Gràcies.



Aquí acabem el tercer tram. Els tres nens i la mare tornen amb avió. Els avis amb tot el carregament de bicis i equipatges amb cotxe.

 

El grup s’ha emmandrit després del dinar. No tenien ganes de pedalar. Es va respectar els seus desitjos. L’avi sol va fer el tram fins arribar a León.

 

Un hotel darrere la Catedral és el nostre destí. Tarda de visita cultural a la ciutat, especialment a l’espectacular Catedral i sopar al Barrio Húmedo.





QUART TRAM

 4/8/12

 

Comencem el quart tram a les vacances d’estiu del 2012

 

Els avis ens desplacem en cotxe amb tot el material. La “jefa” i el tres nens ho fan amb avió des de Barcelona.

 

Ens allotgem al Hotel Santiago-León

 

 

5/8/12

LEON  - ASTORGA

45 KMS

 

La sortida de León és molt complicada i passa entre un Poligon Industrial. Decidim evitar aquest tram, per sortir fora la ciutat. Ho fem a la barriada de Virgen del Camino.

 

Fins arribar a Puente de Órbigo, tot són rectes entre petits camps de conreu. Portem 30 quilòmetres. La calor és sufocant i parem a dinar  al peu mateix del llarg pont del segle XIV.

 

El rosari de pobles que anem passant fan una etapa molt atractiva. Els boscos d’alzines, el innumerables horts, les pujades i baixades, permeten gaudir d’una varietat important de la naturalesa.


 



Encara que uns quilòmetres abans d’arribar s’ha patit una mica, tenint alguna rebequeria sense importància, s’ha assolit l’etapa fins Astorga.

 


L’hotel Ciudad de Astorga ens acull. Un extraordinari spa i piscina interior serveix per compensar els nostres esforços. 







6/8/12

ASTORGA – PONFERRADA

53 KMS

 

L’esmorzar d’avui l’hem fet sobre estovalles de fil i cristalleria de les grans ocasions, en un menjador envoltat de vitralls. Les viandes no han defallit amb l’entorn.



Mirant la traçada d’avui, es veu que els primers 18 quilòmetres són per carretera bastant transitada. No s’ha volgut posar en perill la integritat dels nens. Hem decidit iniciar l’etapa a Rabanal del Camino, on el camí s’introdueix per zones boscoses, camps de conreu abandonats i moltes cases de camp deshabitades. Arribem al petit poble de  Foncebadón, fem parada en un bar, on el seu peculiar propietari, ens fa els entrepans molt originals, mentre ens va explicant batalletes. Eren quatre habitants, ell era ex militar, tenia la família dividida per varis llocs, un fill seu jugava a Barça,  etc., no s’ho creia ni ell.A part de  menjar espectacularment ens va amenitzar la festa.Seguim fins arribar a un altre dels llocs mítics, la Cruz de Ferro, on vam complir la tradició de tirar la pedra a la seva base.






Entrem aquí a la comarca del Bierzo. Estem a la part més alta de l’etapa d’avui. On hi ha unes vistes espectaculars sota nostre. El terreny és de pissarra i tot costa avall, convertint-se en un sender, que tots hem baixat quasi  sense fer peu, inclòs el “peque” que ha fet una exhibició de tècnica i no diguem de la valenta que l’ha seguit al seu darrere. Arribem a El Acebo, un poble ancorat en el temps amb totes les cases amb teulades de pissarra.

 

Avui anem tots com motos, els camins són bons i en sentit descendent. Parem a Molinaseca, per reposar i menjar una mica. Sortim per sobre del majestuós pont romà de Los Pelegrinos. Estem a les portes de Ponferrada, on hi arribem després de dinar.

 

Ens allotgem al centre mateix de la ciutat. Hem tingut tota la tarda per visitar-la i juguesques a l’hotel, on el Quim s’ha fet una fissura al braç, hem acudit al dispensari per immobilitzar-li


7/8/12

PONFERRADA – HERRERIAS

40 KMS

 

Avui estem tristos, per que sortim amb la baixa forçosa del Quim. Que ens acomiada al mig de la plaça.

 

Ens ha costat una mica sortir de la ciutat i les seves barriades. Anem alternant bons camins i carreteres, passem per Camponaraya i Cacabelos, abans d’arribar a Vilafranca del Bierzo.

 

Parem per dinar, però a l’entrada del poble fem unes fotos a unes curioses cases medievals. Entrem a un restaurant, trobem a faltar la càmera fotogràfica, tirem enrere, l’havíem deixat sobre un graó d’una escala al mig del poble, miraculosament encara hi era.Comencem a pujar.  Al nostre davant el paisatge canvia radicalment, entre verds prats, vaques de pastura, boscos de pins, castanyers i rouredes. Al fons les muntanyes del Cebreiro que s’esperen. Anem pedalant per una petita carretera que va vorejant el riu Valcarce, passem per Pereje, Trabadelo i Vega de Valcarce, abans d’arribar a l’Hotel Rural Paraiso del Bierzo a Herrerias, al mig d’una idíl·lica i frondosa vall.

 

Tarda de piscina i passeig pels bucòlics entorns.


 

 

 8/8/12

HERRERIAS – TRIACASTELA/VILAVELLA

51 KMS

 

                          Avui és l’etapa reina. Hem de pujar el temut Cebreiro. Fem un bon esmorzar davant d’una vista que sembla treta d’un quadre, un prat verd, amb cavalls i vaques pasturant. Tenim el primer incident mecànic del viatge, una roda

punxada de la bici del Manel.



Sortim l’avi, la valenta, el Manel i el Pep. Al Quim l’hi han immobilitzat el braç. Anem per carretera estreta, fins trobar  l’encreuament optatiu, d’anar per asfalt o pujar pel sender. Els nens es decanten pel sender. Comencem amb forta pendent, entre falgueres i vegetació frondosa, que no deixa entrar el sol. Trobem uns italians que baixaven caminant, ens diuen:

-       No subais, hay muchas piedras.

El Manel contesta:

-       Es lo que a nosotros nos gusta.

 

Anem tirant amunt, sobre la bici. Els dos nens davant i els avis darrera. Arribem a La Faba. És parada obligatòria sota un arbre, per reparar forces. Ara seguim per terreny sense ombres. El Manel es treu el maillot per mitigar la calor. Estan pujant com motos, Passem per La Laguna, on hi ha quatre cases escampades.

Tornem a fer una paradeta. Fem l’últim esforç per coronar el port de O’Cebreiro que dona entrada a Galicia. Un frare ens segella la carta. Fem un petit “tentenpié”,

 


En ple ascens al port del Cebreiro







Cebreiro, repós


Seguim ara planejant i carenant per preciosos camins, fins arribar al petit nucli de Hospital, on les fletxes indiquen anar per carretera, Anem una mica petats per la calor i l’esforç. Queda al nostre davant el Alto del Poio, on s’han rendit a fer l’ultim 1,5  km que quedava. L’auxili de la jefa, ha recollit a la valenta i els nens, per fer aquest últim tram L’avi ha suat de valent per arribar sobre la bici.

 

Dinem en una bar, envoltat de gallines soltes, per tots els costats. Els esforçats guerrers es mereixen un bon descans.

 

L’avi i la iaia, han fet el tram que faltava a la tarda, tot era baixada per uns extraordinaris paratges, creuant varis poblets molt pintorescs, fins arribar a Triacastela, poble on hem vist més concentració de peregrins. Semblava un poble turístic de la costa.

 

Ens allotgem en una casa rural de pagès, al poble de Vilavella.


9/8/12

TRIACASTELA  - PORTOMARIN

34 KMS

 

Avui hem esmorzat de pagès, pa amb tomàquet i pernil.

 

El dia és espectacular, fa un sol radiant. Anem per uns frondosos boscos, rius sorollosos, ermites perdudes, castanyers gegants i paisatges impossibles, estem gaudint molt. També alguns corriols que fan les delícies dels nens, fins arribar a Sarria , on ens esperen la jefa i el Quim, per dinar.

 

Està fen molta calor, però ens atrevim a sortir. Als pocs quilòmetres hem de creuar un riu per un pontet, el Pep i el Manel no    s’han resistit fins posar-se de peus dins i remullar-se sencers. La mullena s’acaba aviat. Una rampa empinada els ha deixat secs. Veiem que serà molt dur arribar amb aquestes dures condicions. Els pocs quilòmetres que faltaven els han fet en cotxe, després d’un dificultós rescat, ja que estàvem al mig d’un entrellat nus de camins. L’avi ha seguit sol.







          
             



La Pousada de Portomarín, ens ha acollit. Una extraordinària piscina  ha fet oblidar l’extrema calor que havíem passat. Per acabar de rematar el dia sopem en un restaurant casero gallec, els pimientos del padrón, que feien caure les llàgrimes i el pop,  van fer el fi de festa.

 

Aquí acabem  el quart tram. Portem als tres nens i la mare al Aeroport de Santiago per tornar a Barcelona. Els avis tornen amb el cotxe.



CINQUE TRAM


Comencem el cinquè i últim tram per acabar el “Camino” sencer.

 

Fem el recorregut a la inversa de com vam acabar, uns anant amb avio i els altres amb el cotxe. Ens allotgem al mateix hotel que vam acabar al altre tram.

 

6/8/2013

PORTOMARIN – MELIDE

40 KMS

 

L’hotel està una mica apartat del centre. Una vegada esmorzats, anem cap el poble,  hi ha molta gent pels carrers, tot peregrins que volen fer els últims 100 quilòmetres que falten per arribar a Santiago. Fem la foto de família davant les escales de l’església fortalesa de San Nicolás.




Ens posem a pedalar. Els camins semblen “les rambles” de la massificació de gent. El terreny no és tan muntanyós com ahir, però anem pujant i baixant petits turons, entre castanyers, eucaliptus i rouredes. Anem avançant per entramat de camins amb els característics “cruceiros” de pedra i horreos, que ornamenten el trajecte.

 

A Palas de Rei parem a dinar, a la terrassa d’un restaurant, que be podia ser a Salou, ambient total de festa caminera, ens hem distret molt veient el personal com anava arribant i marxant.

 

Hem seguit per uns camins molt agradables, entre l’ombra de l’arbrat i alguns rierols, fins arribar a Melide, Tot el pelotò al complert.


 




Hem estat a l’Hostal Berenguela, al centre del poble.

 

És obligatori i un ritual: anar a Casa Ezequiel, a menjar pop. En una taula comunitària, et porten la beguda. El pop, l’has  d’anar a buscar al costat de la caldera on està bullint. El treuen amb un ganxo, el tallen sobre el plat de fusta i cap a la taula. Espectacular ! Hem repetit dues vegades i cap a dormir el tip.



7/8/2013

MELIDE – SANTIAGO

51 KMS

 

Ens hem llevat plovent, hi ha indecisions si sortim pedalant  o anem amb el cotxe. És l’última etapa fins arribar a Santiago. Els nens diuen que volen anar en bicicleta. Ens equipem totalment per l’aigua, però primer esmorzem en una xurreria, com és natural, amb xocolataç


Sortim plovisquejant. No ens atura ningú, sort que els camins estan cimentats i alguns asfaltats, això, ens priva del fang però no de l’aigua. Trobem grans quantitats de gent, els hem  d’anar sortejant. Xops de dalt baix, volem arribar a Arzua. Ens aturem a un alternatiu bar de la carretera, amb un gran ambient. Ens hem reunit tots sis per fer uns entrepans i canviar-nos de roba.








Seguim entre els boscos d’eucaliptus, pujant i baixant, un verdader trencacames. Passem per varis nuclis de cases i poblets, fins arribar a l’Aeroport, que el voregem, periniciar la pujada al Monte del Gozo, on es divisa al fons les torres de la Catedral de Santiago.


Tot baixant fins a les immediacions del casc urbà i entrar al centre de la ciutat per acabar a la plaça del Obradoiro.





Ens allotgem al preciós hotel  San Francisco Monumento, darrera  de la Catedral.

 

Hem fet una complerta visita turística a la ciutat i a la Catedral, per segellar el preceptiu “Capitulum”, com a certificat del nostre pelegrinatge, amenitzat per una típica “tuna universitària” i el concert d’un gaitero autòcton. 

 








8/8/2013

SANTIAGO – CHACIN

43 KMS

 

Vam  voler completar l’aventura arribant a la “fi del món”: FINISTERRE, on hi ha el km 0.

 

Sortim davant de la catedral, on quedem immortalitzats amb una foto de grup.


Creuem la ciutat per un complicat entramat de carrers i barris d’extraradi, fins entrar en un bosc de roures i eucaliptus, que garanteix l’ombra. El camí es converteix en un sender en descens preciós, al final uns troncs caiguts fa difícil  salvar-los però el Manel i el Pep que anaven davant ho fan sense dificultats. L’avi que venia al  darrere, es va topar amb el Manel, resultat: dit trencat i disc de fre torçat. Reparació d’urgència, treure el disc i anar sense fre. Dos peregrins molt amables, ens van deixar la clau especial per desmuntar-lo. El dit es va anar recuperant en el viatge.




     
 

       












Anem passant per varies aldees rurals. A destacar el Ponte de Maceira, pont romà sobre el riu Tambre, molt pintoresc i fotogènic. Per bons camins arribem a Negreira, on era el lloc previst per dinar. Ho hem fet en el mateix restaurant quan fa anys hi vaig anar en la travessa de Finisterre- Cabo de Gata. El caldo galleg i lacón con grelos, van ser els plats preferits, no abans haver fet un vermut a la porta, amb escopinyes del país.







Seguim per unes valls verdes, on pasturen infinitat de vaques, que en ocasions se’ns posen pel davant al mig del camí. Als nens no els hi agraden massa els animals,  avancen una mica temorosos. Anem passant pel costat de horreos centenaris i petites aldees fins arribar a Santa Mariña, on ens trobem tots, per finalitzar l’etapa.


Deixem les fletxes del Camino, per anar a trobar la casa rural Santa Eulalia a les afores de Chacin. Hem fet 10 quilòmetres tots al cotxe per arribar-hi.

 

La casa està situada en un lloc idíl·lic i molt bucòlic, envoltat de grans horreos, al mig d’una extraordinària vegetació de castanyers i rouredes. Després  de descarregar i aposentar-nos en les habitacions, hem cregut oportú fer un passeig per aquells meravellosos entorns. Estava  mig enfosquin. Un gos invisible està bordant, anem caminant i els nens atemorits, però tirem endavant, fins arribar al seu terreny, fermat a un arbre amb una cadena llarga, que ens va barrar el pas.

 

Els propietaris, un matrimoni molt simpàtic, entre els dos es cuiden de fer el sopar. La millor truita de patates que hem menjat mai. Al preguntar com l’havien fet , ens van entrar al corral de darrere, per ensenyar-nos les gallines ponedores i el camp de patates.





9/8/2013

CHACIN  - FINISTERRE

47 KMS

 

 

Avui hem d’anar a  trobar el camí on el vam deixar,  ahir.

Santa Mariña és el punt. Descarreguem i muntem bicis, ens  preparem i ens conjurem els cinc per arribar a la fi del Camino. Ho fem en mig d’un camí envoltat de camps de blat de moro. Serà el paisatge habitual, que anirem  trobant, entre camps de pastura i molts nuclis rurals com Campo Valado, Porteliñas o Abeleiroas.





Passem per Oliveiroa, seguim entre boscos, alternant bons camins amb petites carreteres rurals, fins arribar a un encreuament de carreteres, que al mig hi ha un gran cruceiro. Estem al punt més alt d’avui, on ja divisem el mar al fons. Seguim per pistes que van carenant  el Monte de Lousado, fins arribar a una tremenda baixada despedregada que ens durà a Cee, la jefa ens espera al  mig del poble per dinar, al costat de la ria de Corcubión, al centre del poble.








Les ganes d’arribar ens fan engegar ràpid,  De sortida hem de pujar una dreta pendent, al mig del poble que ens durà a Corcubión. Superem un turó i baixem  cap a les platges de Sardiñeiro de Abaixo. Seguim per una carretera arran de mar fins la platja de Lagosteira, on només entrar el Quim s’ha posat vestit sota una dutxa, seguint-lo els seus germans, sembla que va ser més per l’alegria d’haver  arribat que per la calor que feia.


 




  Entrem al nucli urbà de Finisterre, però encara ens faltava el quilòmetre i mig per arribar al Cap de Fisterra, ho fem tot pujant entre un intens tràfic de cotxes.

 

Arribem al kilòmetre 0,  amb salts de satisfacció  HO HAVIEM ACONSEGUIT !!




No va faltar el ritual de cremar les pertinences sota el far, immortalitzant fotogràficament el moment per la posterioritat.






























La celebració havia de ser extraordinària, els tres menuts es mereixien matrícula d’honor, el majors un excel·lent alt. Un sopar a base de percebes, escopinyes, pop, escamarlans, rodaballo, navalles, etc al Restaurant Tirando do Cordon, al peu de la platja, va ser el final d’un viatge apoteòsic.

 

FINISTERRE.- Objectiu aconseguit
🌷🌷🌷🌷🌷🌷🌷


Resum del viatge

1.104  quilòmetres

16.074 netres desnivell

19 etapes

                                



















No hay comentarios:

Publicar un comentario