Arriba un moment, que s'acumulen les idees, per la gran quantitat d'informació que tens i que et proposen els companys de viatges anteriors, als que he de agrair la seva col.laboració. Estan pendents sempre de la próxima travessa a fer i proposant alternatives.
Aquest any s'estat parlant de Sardenya, Portugal, Marroc, etc.
Però els hi he dit: - tenim quasi tota la Península
per descobrir!!
Aquesta vegada la idea es del l’Alfonso, (“Màlaga” pels amics), encara que
està arrelat aquí, des de la seva joventut. Per allò de “la tierra tira”,
a proposat creuar Espanya amb diagonal, per anar a Andalusia i acabar a
Ayamonte. Batejant la travessia amb el nom de Transespanya, anant sempre per
pistes i camins de terra, evitant l’asfalt. Ens ha comentat que als primers
anys d’estar aquí, l’enyorança el va seduir a anar fins la capital de Màlaga,
amb bicicleta de carretera, que va concloure després de mil peripècies.
Després de molts treballs amb el CompeGPS, s’ha aconseguit unir per un trak
virtual, les dos ciutats. Han sortit 18 etapes i un total de 1.325 quilòmetres.
Vam descarregar les traçades als nostres flamats Garmins GPS, que estrenàvem
per l’ocasió, per encarar la nostra inèdita aventura, sense assistència i sent
autosuficients.
Han volgut gaudir-la: el Pepe, el
Jordi “Gandhi”, Santi ”el cicliste”, Alfonso “Màlaga” i aquest que escriu,
equip molt habituat a aquestes animalades.
1ª ETAPA.- BARCELONA - BONASTRE (27-5-09)
Sortim per carril bici, creuant
la jungla d’asfalt que ressegueix les poblacions d’ Esplugues de Llobregat, Cornella, Sant Boí, Viladecans fins arribar a Sant Climent, Parem a esmorzar per agafar forces,
aire fresc i sortir de la pesada atmosfera de la ciutat. L'Alfonso ens deixa, per incorporar-se dos dies després, per obligacions professionals.
Seguim per camí, per anar carenant i arribar a l'indret de Begas, Per corriols i camins entre boscos arribem a Can Xacó-La Figuera (sóta d'Olesa de Bonesvalls). Una impressionant figuera, al mig del poble, serveix per amagar-nos del sol i i casi empaxar de figues.
Entrem de ple al Pare del Garraf, per la llera de la Riera de Begas, seguim per un sender entre penya-segats, fins arribar a l'urbanització de Can Mitjans, l'últim tram l'hem fet amb la bici a coll..Carenem la Serra dels Carlins. Pel GR i entre camps de ceps arribem a l'Arboc;ar de les Roques, enllacem per carretera amb Sant Pere de Molanta.
Estem a la Comarca del Penedés, seguim el camí de la "ruta del vi", fins a Sant Miquel d'Olerdola, Creuem un entramat de carreteres, per anar a trobar el camí del Fondo de la Vall, entre penya-segats, que ens portara a les portes d’un preciós sender de pujada. Sortim a l'urbanització de Dalmar, on un gos invisible, suposem lligat, va rugir i bordar d’una forma amenaçant, els primers van avisar acceleran la marxa, els del darrere quasi els van avançar, l’animal encara no l’hem vist.
. Coronem
el Pujol de Romegosa,
per iniciar un llarg descens
entre hoscos cremats, per arribar davant mateix del Embassament de Foix, passem per damunt de la presa, ens inmortalitcem fotogràficament i seguim pel sender que voreja l'aigua fins la carretera, un camí ample ens porta
a La Gornal, i
entre camps de cultiu, a Santa Oliva,
Enllaçant pistes i camins arribem
a Les Preses i tot seguit a Albinyana.
Per un camí asfaltat i fortes rampes coronem el coll del Benet i en baixada arribem a Bonastre.
2ª ETAPA.- BONASTRE - FALSET (27-5-09)
De bon matí, fem un gran esmorzar de pages: pa rodó sencer, per tallar llesques, tomàquets de penjar, oli del primer raig, pernil del país, fuet de la casa, porró de vi del Priorat i cafédel mòlt
.
El dia esta una mica gris, pero sortim alegres, després del àpat.
Seguim,
pujant per pista ampla,
passem pel davant del Mas Boronat (un luxós
ressort belga). Entrem
al poble de Salomó,
per
avituallar de fruita. Comencem a pedalar fort fins dalt d'un turó, anem carenant la muntanya, travessem
una impressionant cantera,
on comem;ça el descens fins la presa de l'Embassament de Gaia, que esta mig buit, pero el paisatge es preciós,
digne de postal.
Anem per pista tot passant per Sant Roc, La Secuita i ElsGaridells. Creuem la carretera i entre unes bardisses, topem amb la llera del Riu Francolí, baixa bastant ple i no hi ha manera de creuar-lo, on també tenim les primeres punxades, la Mercé i el Ruben son els afectats. Tenim que anar camp a través riu amunt fins trobar un pont: és la carretera que ens portarà a La Masó, després a Raurell i entre camps de conreu a la Selva del Camp, on dinem a la fonda del poble.. La mestressa ens indique un bon camí de baixada per fer la digestió i arribar a Almoster.
A la sortida del poble comencem
a pujar, cada vegada és més dret, hem de pedalar fort fins arribar
al Mas del Víctor. Una vertiginosa baixada fins L'Aleixar, ens ha relaxat.
Anem
sortejant camins entre camps de cultiu, fins l'urbanització de Portugal. Agafem una mica de forces per afrontar els durs quilometres que faltaven. Passem per l'Alforja. Teníem dos opcions per pujar a l'alt del Puigcerver, pero varem
preguntar i ens digueren
una tercera, que és la que vam fer,(la més "heavy").
Comencem en unes duríssimes rampes fins arribar
a la Creu del Formatge, érem només a mig camí, envoltats d'un paisatge preciós,
fem el cim a l'ermita
de la Mare de Déu de Puigcerver. En descens passem
pel Collet dels Feixos, començava a enfosquir, quan sobtadament entrem en un pare eòlic
d'impressionants molins, que es fonien en una posta de sol meravellosa.
Arribem al coll de La Teixeta, per anar baixant de negra nit i amb frontalsfins a Falset.
3·ETAPA.- FALSET - HORTA SANT JOAN (28-5-09)
De bon matí s'incorpora l'Alfonso: ja som sis de colla.Fa un día preciós, sortim
pel camí del cementiri, que és un trencacames,
anem circulant
entre vinyes, en ple Priorat.
Creuem Bellmunt
del Priorat. A la sortida,
passem pel davant de l'espectacular mina de plom. Seguim el GR entre boscos i vinyes, creuem el riu Ciurana, fins arribar a El Molar. Seguint el
GR-7, ens porta de ple al Barranc de Rec de Bas, entre pinars, penya segats i vegetació mediterrània, arribem a García.
Teníem previst creuar l'Ebre amb la barcassa,
però esta en desús, hem d'anar a trobar el pont del ferrocarril, per on passem a l'altra banda i arribar a Mora d'Ebre.
Dinem lleugerament, Seguint el marge dret del riu, passem per Benissanet i Miravet, pugem dalt del castell per fortes rampes, des d’on s’observa tota la majestuositat
del curs del riu. Seguim el seu curs, fins que el deixem i pujar una extenuant pujada, que ens porta al Coll d'Argoles,
per una pista entre camps secs i arids
En un divertidíssim descens arribem a El Pinell de Brai. Continuem fins la Venta del Riu, on hi ha l'estació abandonada d'El Pinell. Comencem aquí la ruta de la Via Verda de la Terra Alta, antiga via de tren de la Vall de Zafàn, ue unia les poblacions de la Puebla de Hijar i Tortosa. Fem 24,5 quilòmetres, passant 19 túnels, fins arribar a Horta de Sant Joan. L’Hostal Barceló, es el nostre allotjamen
Etapa molt divertida i amb unes grans variants, tan orogràfiques com paisatgístiques
4ª ETAPA.- HORTA DE SANT JOAN - MORELLA (29-5-09)
De bon matí obrim finestres, al davant a i l’horitzó proper,.les Roques de Benet ens donen el bon dia
Enfilem la via verda, que deixem davant de les restes que era l’estació de Lledó (km.5,1), anant en direcció a la Granga Malràs (7,3) Passem per ARNÉS (km.10,2), últim poble de Catalunya, Entrem aquí a una pista de pujada, que entre boscos i després per la llera del riu Ulldemó ens portarà a BECEITE (Terol) 24,5, on ens refresquem i reparem forces.
Sortim pel GR-8 en direcció al Embassament de Pena (km.28), que el voregem en tota la seva extensió, arribem a PENYAROYA DE TASTAVINS (km.42), volem dinar i en Jordi coneixedor de la zona per haver-la trepitjat l’any passat en un trekking, ens ha portat a uns dos quilòmetres fora de la ruta, al Santuari de la Virgen de la Fuente,(segle XVI) format per una ermita medieval, una construcció barroca, una impressionant fon que brolla amb aigua gelada i una “hospederia”. El sol es de justícia, anem directes a la font de varis canells que deixen l’aigua sobre una gran pica de pedra, on ens remullem i quasi banyem.
Seguim sota un tòrrid sol, per un camí
que ens ha dut a HERBES (Castelló) (km.50.-). Per carretera comencem l’ascensió
de 13 quilòmetres al port de Torre Miró (km.63) (
Una vegada a dalt , agafem un camí que ens conduirà a la
carretera una altra vegada i en descens vertiginós arribem a MORELLA (KM.71,7),
ens allotgem al Hotel Don Jaime
Després d’un
passeig pel centre històric del poble, enclavat als peus d’un turó (a 1.075 m.)
presidit pel seu robust castell, sopem
en una terrassa del seu carrer principal.
5ª ETAPA.- HORTA DE SANT JOAN - GUDAR (30-05-09)
Avui ens espera l’etapa
més dura, comencem a
Esmorzem i comencem a pedalar per carretera de tercer ordre, casi sempre
pujant, entre espectaculars vistes paisatgístiques de La Roca Parda i Roca
Roja, ens han fet companyia varis
voltors fins arribar a CINCTORRES
(kms.14,8)
Seguint la dura pujada entre descarnades penyes calcàries
guanyem el Collet Creu de Gelat (
Aquí vam tindre un dels problemes més
durs de tot el viatge. Nosaltres fidels al track virtual que havíem
confeccionat, iniciem la pujada d’un
desnivell de
Aquest es el camí bo,
que puja per la pista anomenada “Camino
de Tarrascón”, al cap de munt es deixa (km.65,2)
Entrem a una carretera
(km.76,4) la seguim, la deixem a 2 kms., travessem un riu i comencem a pujar ,
passem pel davant del Mas Peralta.
S’està fent fosc i tenim que reorientar-nos
per no endinsar-nos al bosc, encertem la decisió. Es negra nit sen se cap claró
de la lluna, portem un únic focus de llum, que va al davant els altres darrere
en fila índia, però hi ha un moment que el camí es un pedregal, que per falta
de forces, equilibri i a les fosques, tenim que fer l’últim tram a peu
Arribant amb penes i molts treballs a GUDAR (KM.90.2) 1.581 m.
Hem arribat extenuats,
son les 10,30, ens queda per superar
l’últim problema, doncs la casa rural que teníem reservada no hi ha ningú i
està tancada, truquem i el propietari està Valencia. El poble te 85 habitants,
sortosament hi ha un bar a la plaça. El Jordi, estirat al mig del carrer,
dient: aneu on vulgueu, jo em quedo aquí al terra a dormir, no puc més.
El deixem allí descansant i anem al bar, ens rep el propietari assegut a
l’entrar, davant la barra, preguntem, si podem sopar i dormir, amb molta
desgana ens contesta:
- - Cenar me parece que si, però dormir no
La seva dona que estava al costat, ens va mirar amb cara de molta pena hi
diu:
- De momento sentaros en la mesa del fondo i os sirvo lo
que tengo para cenar. Ahora llamo a mi hija hi os solventará el dormir.
Se’ns va obrir el mon. Anem a buscar el Jordi que s’havia adormit sota les
estrelles, per aplegar-nos a la taula rodona. Bruts i suats, sense dutxar, ens
posem a sopar, va ser dels que fan època: una sopa amb mandonguilles, botifarra
i costella de porc de la tupina (conserva amb oli d’oliva), un menjar que
recordo de la meva infantesa a casa de la meva avia.
Estàvem a mig sopar, quan la filla Elena, ens comunica que ens ha
preparat al pis de dalt tres habitacions
dobles. No cal dir com vam agafar el llit.
Aquest dia es uns dels més èpics, que m’ha quedat gravat a la memòria i una
de les etapes més dures que he fet.
Gúdar es el tercer poble més alt d’Espanya (1.581 m), situat sobre una penya rocosa, amb paisatge urbà molt pintoresc i un excepcional mirador d’una amplia panoràmica sobre el riu Alfambra, prats tenyits de verd, camps de pastura, terres de conreu y grans superfícies de pinedes.
Avui sembla que ens espera una etapa més tranqui-la, després de la palissa d’ahir.
Esmorzem fort, pa amb oli i sal, el tomàquet l’hem afegit nosaltres i
pernil d’origen Teruel.
Sortim del poble en lleugera baixada per carretera, als 2 kms entrem a camí
pel davant del Mas del Olmo, després
d’una rampa comencem un descens, per un camí de carro, fins enllaçar amb una
pista que ens portarà fins a MONTEAGUDO DEL CASTILLO km.14,2), situat al peu de
la Sierra de Gúdar, seguim fins a
CEDRILLAS (km.17,8), on neix el riu Mijares.
Al quilòmetre 27
comencem a pujar l’únic obstacle del dia, arribem a
Al quilòmetre 33,8 el
camí s’acaba en sec d’avant d’un tros, el pagès ens ha fet una mala passada, l’ha llaurat amb solcs dels gruixuts, on s’hi
enfonsen els peus, tenim que caminar entre terrossos per seguir el trak., i
empalmar a pista ampla a VALDECEBRO (km.43.4), un rètol al entrar al poble, indica
que va ser arrasat durant la Guerra Civil i reconstruït als anys 40
Al sortir del poble
anem a agafar el camí de una via abandonada de tren, que ens portarà fins les
portes de TERUEL (km.51,6). Arribem
a l’hora de dinar, molt acalorats doncs avui el calor ens apretat de valent. Al
mig de la plaça del Torito, cervesa i dinar reglamentari. ens hostatgem al
Hotel Reina Cristina, el que fa dos anys ens van dir que no parléssim en
“indi”, que ho féssim en cristià.
Passem la tarda de turisme i relax per la ciutat.
7ª ETAPA.- TERUEL - LAGUNA DEL MARQUESADO (01-06-09)
Sortim i ja comencem a pujar per una
pista asfaltada que passa per l’Urbanització el Pinar de la Muela, deixem
aquesta pista (km2,5) i al quilòmetre 4,7 entrem a una zona molt pintoresca de
barrancs amb una terra argilosa, vermella i fotogràfica, seguim camí fins a EL
CAMPILLO (km.12,1).
Anem per la carretera A-1513m al
km.14,7 entrem a una pista ampla, aquí tenim el primer problema mecànic
important, el Jordi trenca un raig de la bici i per canviar-lo, hem tardat casi
dos hores, per falta de eines adequades, s’ha fet una excel·lent “xapussa”,
l’Alfonso i el Santi han seguit el camí, per trobar-nos més endavant .
Engeguem la marxa i passem pel mig d’una gran
masia “Las Casillas”, abandonada, ens
enfilem per un sender poc marcat que ens portarà a uns camins preciosos entre
boscos, molt poc fresats, la zona es molt poca habitada i erma.
Cota
Amb la panxa plena, seguim pujant
per camins abandonats fins la cota 1.656, la “Loma del Inocencio”, on trobem un
pastor d’alta muntanya que feia quasi un mes que no parlava amb ningú, la conversa
ha sigut molt edificant, ha fet radiografia exacta de l’Espanya deshabitada.
Comencem a baixar fins ARROYOFRIO
(km.47,2), poble deshabitat, anem per carretereta, trobem el poblet de TORIL
(48,4) , no hi entrem, seguim una carretera fins a MASEGOSO (KM.50,5), seguim
la carretera TE-V -9122, KM. 54,7, anem per camí fins el Mas de San Pedro
(km.56,8) comencem a pujar i baixar fins a ZAFRILLA, (km.72,1) a plena Serrania de Cuenca, on
parem a fer unes cerveses, ja que no més faltava uns 8 kms per arribar, però
quins quilòmetres !! feien malt a la
vista de mirar endavant, ja que eren tot rectes per una pista asfaltada i
desnivell desproporcionat. Hem arribat a LAGUNA DEL MARQUESADO (Cuenca) (80,6
kms)
Ens hem allotjat a una casa rural
“El Autillo”, molt acollidora, ens han deixat les claus i a campar.
Per acabar de passar la tarda hem
anat a la “laguna”, que es un aiguamoll petit, en un lloc molt pintoresc, on hi
pastaven uns esplendorosos cavalls, ens
hi acostem per tocar-los, era a ultima hora de la tarda hi havia moltes mosques
petites, una mica tontes, que xocaven sense parar a la cara, cada vegada eren
més, es posaven per tots els forats que podien, un núvol ens va envoltar el cap
i al obrir la boca per avisar del perill, una bocanada d’elles em vaig tragar.
Vam sortir corrent entre els tolls, empaitats per aquells eixams “colloners” ,
un bon aperitiu pel sopar.
El vam fer a l’únic bar del poble,
“Casa del Tio Miguel” una mica just, ja que tenien mol poca cosa i ens hem
apanyat a base d’ous ferrats, patates i molta cervesa.
8ª ETAPA.- LAGUNA DEL MARQUESADO - CUENCA (02-06-09)
Ahir nit ens vam adormir, sentint la
xarrameca de dos homes que prenien la fresca i les bordades d’un maleit gos que
no va parar, teníem les finestres obertes per la xafogó que hi feia a la casa, intentant que passes
una mica d’aire. No se d’on va sortir, però en mig de la foscor i del fons de
l’habitatge, es va sentir una veu d’esgarrada:
-
Porque no os marchais vosotros i
el perro de los coj.... s!!
- Estamos nuestro pueblo i de aquí no nos
hecha nadie !!
Conteste un amb molts mals modals.
Però va fer efecte la nostra exclamació, el gos va ser el que sembla ho va
entendre millor, no es va sentir més, els encara van tardar en reaccionar.
El deficient bar que vam sopar, ara
al matí estava tancat. Sort vam tindre de la furgoneta que acabava d’arribar
repartint el pa. Comprem dos barres de pa, que serviran per sustento fins
arribar al següent poble, que està a 4 kms
Sortim pel costat del cementiri, per
la carretera CM-2106, seguint el riu Laguna fins a HUERTA DEL MARQUESADO, per
sort hi ha un bar, on la mestressa ens ha fet sis truites a la francesa, amb el
pa que ens quedava, dos tomàquets i un cafè molt llarg.
Agafem una pista asfaltada fins la
cota 1.466 (km.8,3), aquí comença el descens més intens del viatge, el camí
s’ha l’emporta’t l’aigua, està descarnat, es un pedregal, ple d’aragalls, el
baixem com podem, fins arribar a la llera del riu Guadarroyo, que el seguim
fins arribar a VALDEMORO-SIERRA (km.16,8), fem parada a la de la plaça del
poble, on hi ha un furgó-supermercat que ven de tot. Ens hem avituallat i
cruspit un meló.
Agafem el camí antic que va a
Cuenca, que comença pujant una rampa de 3 kms mol dreta, que anem pujant
d’acord a les forces de cadascú, al arribar a dalt ens anem esperant sota d’un
arbre, per guarir-nos del sol, ja fa 20 minuts i l’Alfonso no arriba, truquem i
no contesta, hem tornat enrere, pujant i baixant el camí, fent senyals sonors
de tot tipus i no respon.
S’ha optat en tornar enrere fins al
poble de Valdemoro-Sierra, fins i tot hem trucat al 112 i la Guardia Civil,
donant les coordenades, avisant quen portava una maillet taronja i una bici
blava, quan rebem una trucada d’ell que està arribant a Cuenca, per uns altres
indrets al haver-se perdut.
Arribem a Cuenca, després dee 71,5 kms. On hem trobat al “Màlaga” tan panxo, prenent una cervesa a una terrassa d’un bar. Sense comentaris....
Ens allotgem a l’Hotel Francabel
La ciutat esta declarada Patrimonio de la Humanidad, s’ha fet un exhaustiu recorregut turístic, podent comprovar el títol que l’hi ha donat.
9ª ETAPA.- CUENCA - VILLAR DE SAZ (03-06-09)
Sortim per l’Avinguda Reyes
Católicos i després per un camí perdut que ens porta a la Cañada Real
Conquense, fins a VILLAR DE OLALLA (km.8,5), entre els rius San Martin i Júcar,
regalant-nos uns paisatges magnífics entre pollancres, pins, salzes i matolls
de marge, travessem el riu sobre un pont romà . Tenim la gran sort que el Jordi punxa en aquest paratge, ens va molt
be, ja que ho fa al costat del riu que baixa ple. Després del obligat descans,
comencem a pujar pel mig de prats i boscos fins arribara FRESNEDA DE ALTAREJOS
(km.26,5).
Entre camins per camps de
conreu trobem ALTAREJOS (km.31,1) on fem la cerveseta al bar del poble. Seguim
entre els mateixos paisatges de rostolls i camps de blat, fins arribar a un
punt que el camí s’acaba ja que el pagès
l’ha sembrat, nosaltres tirem pel dret fent camí entre les espigues, fins
trobar la pista que ens portarà fins a VILLAREJO-PERIESTEBAN (km44,8), volem
dinar i el bar està tancat, però veiem un rètol rudimentari amb una fletxa
indicadora “Museo del Queso, privado,
entrada gratuïta”. Anem directes cap allà, una casa tradicional de la zona, amb
objectes de la vida rural, recreant
distints oficis de pagesia, formatgeria i
forn de pa. Molt amablement ens atent la senyora Filomena, mostrant tos
els estris, que en aquells moment no ens interessaven massa, nosaltres volíem
menjar, oloràvem formatge, però no el veiem, no ens vam residir i l’hi
preguntem:
- Pero
el queso donde està ?
Ella contesta
-
Un momento por favor, es al final
de la visita a la casa
L’olor cada vegada era més intens,
obre una porta, entrem a una espècie de gruta soscavada a la roca, envoltada de
prestatges carregats d’uns formatges no gaire grans,presidida per una taula al
mig, amb formatges començats i ganivets.
-
Estos quesos se elaboran de la
misma forma que en el siglo XVII. Aquí podéis hacer una cata de ellos. Ahora
voy a buscar un poco de vino. El problema es que no tengo pan.
Era igual sense pa. La senyora ve
amb una gerra de fang plena de un vi negre, que invita forçosament ha menjar el
que teníem davant.
Ens vam cruspir no se si tres o
quatre peces i dos gerres. Vam sortir cantant “viva el rei”. No ens va voler
cobrar res, dient que era un honor que l’haguéssim anat a visitar.
Seguim fins VILLAR DE
SAZ(KM.52,5) ens allotgem a Casa Tía
Josefa,
La tarda va servir per repassar i
posar les màquines a punt. Sopar a un bar de camioners, on no fallen mai.
10ª ETAPA.- V ILLAR DE SAZ - ALCAZAR DE SAN JUAN (04-06-09)
Hem estat molt ben atesos, però la Tía Josefa es va
passar de preu, com un cinc estrelles.
Avui entren a La Mancha, comencem a pedalar per pistes
amples i rectes, entre turons, passem per VILLAR DE CAÑAS (km.9,6), el paisatge
es tot igual, pro interessant, veiem els primers molins de vent,
arribem a FUENTELESPINO DE HARO (km.26) on esmorzem, a
base de la compra que hem fet a la única botiga del poble. Formatge, pernil
embossat, galetes i fruites
Entre camps d’ametllers i oliveres
arribem a OSA DE LA VEGA (km.36, poble famós on el 1912 van ocórrer els fets
del anomenat “El Crimen de Cuenca”
Avui estem pedalant a bon ritme, els
camins permeten posar el plat gros i tirar. Creuem LOS HINOJOSOS (KM.46,8), on
sota l’ombra d’un gran om hi tres homes d’avançada edat resguardant-se del sol,
ens hi acostem i ens espliquen les excel·lències del poble i sobre tot que es
cultiven el millors cigrons, alls i llenties del mon.
El sol apreta sense pietat, a
l’horitzó veiem la silueta de EL TOBOSO (km.65) i no acabem de arribar-hi mai,
ciutat mitificada per Cervantes a la seva obra “Don Quijote de la Mancha” en
que situava com la pàtria petita de Dulcinea.
Estem estenuats i parem a dinar a la
típica posada manxega, “El Quijote” “menjà de gra fort”: “Gachas manchegas,
pisto, cocido manchego, caldereta de carne, cordero a la brasa, gachas dulces,
rosquillas, etc, “ era la carta escrita en una pissarra a l’entrar. L’ambient
no podia ser més “manchego”
Tornem a pedalar ben rebotits per
pistes entre ceps, estem arribant a la zona dels molins de vent més
característics a EL CAMPO DE CRIPTANA (km.83), on fem uns sessió fotogràfica
per immortalitzar el moment, davant dels tres molins més característics el
Infanto, Sardinero i Burleta declarats “Monumentos de Interés Historico y
Artístico”.
Tot anava be, fins que una de les
excentralitats del Santi, va aparèixer. No se li acudeix altra, que penjar la
bici a una de les aspes del molí, per fer una foto original. Nosaltres estaven
descansant en un xiringuito del davant fent la cerveseta de rigor, quan sentim
una forta veu dient :
-
Ahora llamo a la Guardia Civil, es una falta de respeto a un monumento
nacional.
En aquell moment, paguem i marxem,
estava començant el sidral, ell es va quedar.
A la sortida del poble ens va
atrapar, sembla que li van demanar la documentació.
Per una ampla pista arribem a
ALCAZAR DE SAN JUAN (km.91,9). Ens a costat trobar l’hotel, ja que hem entrat
per l’altra part de la ciutat. Hospederia Convento de Santa Clara, un convent
espectacular i molt ben conservat
Visita turística, canviant la
cervesa per l’orxata i sopar pasta en un lloc molt especial. “Las Cancelas”
fusió de italià-manxego, El local no te deperdició, amb col·leccions, de cotxes
miniatura, nines. L’amo un personatge molt peculiar. Ah, el menjar de deu.
11ª ETAPA.- ALCAZAR DE SAN JUAN - CIUDAD REAL (05-06-09)
Després de dormir com àngels al
convent. hEM esmorzat amb formatges manxegos d’elaboració artesana, amb
codonyat de la zona. Espectacular.
Comencem aquesta etapa sense
desnivell de cap classe, sempre per pistes i camins entre vinyes de ceps de
terreny arenós. Trobem VILLARTA DE SAN JUAN
(30,6) a plena esplanada manxega, on creuem un espectacular pont romà de
18 arcades.
Amb plat gros i a fondo arribem a
ARENAS DE SAN JUAN (km.38,3) Després de pedalar uns 22 quilòmetres, entrem al
Parc Nacional de Tablas de Daimiel (km.60,5), anem pel camí interior al costat
del riu Guadiana, que no el veiem al estar cobert per matolls dels aiguamolls,
estem en plena sequera i no veiem rastres d’aigua en lloc. Al Molino del Puente
Navarro, dinem . Seguim bordejant els
ceps, passem pel davant de l’àrea recreativa
de l’Ermita de Nuestra Señora de la Encarnación (k.76,7) a l’altre costat veiem
les ruïnes del castell de Calatrava el Viejo, seguim fins arribar a CIUDAD REAL
(KM.91,9)
Visita turística i sopar de la terra: migas, pisto manxego, asadillo,
gachas i formatge, per celebrar l'acabament d’aquest tram, de la batejada
“Transespaña”, estem exactament a la mitat. Deixarem per més endavant fer la
resta
REFLEXIONS A MITAT DE LA RUTA:
Ja que hem estat trepitjant, uns dies, les terres que també va fer trepitjar, virtualment, Cervantes al seu Hidalgo i
vanagloriat Quijote, per rendir-li homenatge i com record d'aquest viatge,
vull ressaltar unes paraules del seu universal llibre:
“El
prosiguió su camino, sin llevar otro, que aquel que su caballo queria, creyendo
que en aquello consistia la fuerza de las aventuras”
Viatjar i passar d'un lloc a un altre creuant espais que no coneixem, és, en
certa manera, fer cultura: al cap i a la fi, una de les nostres més antigues
metàfores de que el món és un llibre. El viatger construeix històries a partir del que veu i escolta i sent, i
atribueix a les seves sortides i arribades les característiques d'una primera i
d'una última pàgina. Les persones amb les quals es troba es converteixen en
personatges de la seva història; de vegades és el viatger el protagonista, de
vegades són els altres.
12ª ETAPA.- CIUDAD REAL - BRAZATORTAS (29-05-10)
Deia un trota monts, que
l’aventura de viatjar consisteix a ser capaç de viure com un esdeveniment
extraordinari la vida quotidiana d’altres gents, en paratges llunyans a la teva
llar i que viatgem no per canviar de lloc, si no d’idees.
Aquests tipus de reflexions et
fan tindre l’espelma encesa d’inquietuds i projectes, procurem no s’apagui mai. Aquesta vegada no ha costat massa, ja que tenim que seguir el camí que vam
iniciar a la tardo de l’any passat a Barcelona per arribar a Ayamonte, i que varem quedar a mig camí.
Disposats a començar la segona
part, aquesta vegada som set: repetim del primer tram el Pepe,l’Alfonso i jo,
s’han unit aquesta vegada la Cristina, el Bernat, el Sebas i el Narcis.
Amb furgoneta ens traslladem
de Bcn a Ciudad Real, junt amb les bicis i el reduït equipatge. Fem parada i
fonda a Valencia per dinar i cruspir-nos
la corresponent paella, recomanada pel amic Bernat en un poblet valencià.
Tornem al mateix hotel on ens vam hostejar a la primera volta NH
Aquesta vegada hem deixat a banda
els productes típics manxegos, llençant-nos a
sopar bàsicament d’ibèrics, per començar amb bon peu el viatge.
12.- CIUDAD REAL – BRAZATORTAS (62,6 KMS) 29-5-10
Sortim el dissabte dia 29 de
maig, enfilant el track projectat per la
Via Verda de Poblete, fins arribar a aquest poble(km.9). el creuem per anar a
trobar una via pecuària, ara anomenada
“Camino de Albalà” que va vorejant els meandres del riu Guadiana, per entrar a camins amples
i plans típics de la Manxa. Passem per davant d’un curiós nucli d ‘edificacions
anomenat “Casas de Albalá”, on hi ha un important jaciment paleolític, amb gran
activitat d’excavació, ens hi acotem, hi molt efusivament uns entusiastes
estudiants ens diuen que han trobat varies eines de caça, com destrals, punyals
de pedra, que era una zona que hi havia
molts elefants ...... , tenien moltes ganes d’explicar-nos la llisó Abans
d’anar a classe.
Seguim pedalant per les
extenses planes de la Comarca del Campo de Calatrava. Creuem el riu Jabalón, on
observem una quantitat anormal de garses, que cada vegada s’acosten, sembla que
ens volien desafiar frontalment, ens
tenim que ajupir per evitar-les i esquivar, l’objectiu no érem nosaltres,
l’aterratge el van fer al costat d’algun animal mort al costat del riu. Seguim
fins a Corral de Calatrava (km.23,9). On abordem una petita fruiteria
per avituallar. Entre camps de conreu arribem a la “Cañada de Ciudad
Real”, que ens portarà a Vilamayor de Calatrava
(km.35,3), els paisatges son
molt similars i monòtons, però no sense interès. Dinem a Almodovar del Campo
(km.46,9). Acabem l’etapa a BRAZATORTAS
(Ciudad Real) (km.62,5) on arribem a mitja tarda en ple bat de sol.
Ens allotgem al Hostal La
Zarza, on hi veiem un ambient molt taurí, però no fem gaire cas, necessitàvem
desempolsar-nos i una dutxa .
Un vegada nets i polits,
baixem al bar l'hotel. A la porta un cartell: “Grandioso acontecimiento taurino.-
el Muletilla de Miguelturra, Sapo de Motril, Carlos de Linares.- Para el
recreo y regocijo del público se soltarà una vaquilla”
Entrem, les quadrilles dels
tres “toreros” formats a punt d’anar a la plaça, per nosaltres era una situació
especial i singular, al veure’ns tan espectants, ens diuen:
- Quereis una foto con nosotros
Uns van renunciar, per estètica, es altres ens hi vam posar per
allò del “típic spanis” i fer ambient. Els “diestros “ si va posar mol be,
mostrant els “trajes de luces”.
Amb la Cristina, vam ser els
únics que vam voler veure la “fiesta” en directe. Després de caminar uns dos
kilòmetres fins on estava instal·lada la plaça ambulant, traiem el que va ser el primer bitllet de jubilat,
(taquilla más de 60), entrem al “tendido”, al costat de la banda de musica, una
trompeta i un tambor, que amenitzaven la corrida. El públic que generalment hi
anava en família, amb la canalla, avis i la senalla plena per berenar, xoriços, morcillas, formatges, pa i la bota
de vi. Ens van veure una mica rars en aquell festiu ambient, una matrimoni ens
va convidar a participar del seu especial “guateque”, on ens vam atipar de
menjar, veient el depriment espectacle d’aquells matats aprenents de torero
marejant aquells vedells, que no arribaven a toro, el més sorprenent es amb la
serietat que s’ho agafava els espectants; olé, olé,olé i olé !!
Acabada la funció d’aquella
“capea”, va vindre el final de festa: la
suelta de la vaquilla Nens, pares, avis i tot bitxo vivent de la grada, van baixar al ruedo, nosaltres sols
com si veiéssim una peli de Berlanga. La vaqueta corrent i ensopegant amb el
personal, gent pel terra, la bestia també, el vi ja feia efecte a tots els
nivells, ja era tot molt surrealista. Vam marxar deixant tot aquell sidral en
plena gresca. Hem vist en primera línia com es gaudeix en aquestes indrets de
la Fiesta Nacional.
A la tornada vam pujar en una
tartana típica de la zona, tirada d’una mula, que un jubilat, que havia viscut
Cornellà, ens ofert pujar.Ens diu que el seu “hobbi” es el de mantenir una
quadra d’aquests animals i restaurar carruatges d’època.
Després de l’acalorada i
trepidant tarda, tot el grup hem sopat a la fresca de la terrassa del hostal,
fent la crònica de l’esdeveniment.
Escaldats per la calor que vam
passar ahir, avui ens llevat a dos quarts de set del mati, per agafar menys hores de sol.
Segons la informació que
tenim, avui només trobarem un poble en
tot el trajecte i ens hem d’ avituallar be, per no tenir sorpreses.
Anem per pistes amples i
planejant fins arribar a La Bienvenida (km.26,5)lloc on hi ha unes puntes de
volcà i jaciments arqueològics ibero-romans “Monumento Natural Los Castillejos
Volcánicos”, no hi trobem ningú, està
situat en un lloc desèrtic, això si: una bona aixeta d’aigua per refrescar-nos
.
Continuem ruta i entrem a la
vall d’Alcudia, ens endinsem per camins poc fresats i perduts sota l’herba que
ha crescut a la primavera. Seguim el track marcat que no falla, ens creuem un
ramat d’uns 50 cérvols que s’espanten al nostre pas. El camí es va eixamplant
fins arribar a un majestuós “cortijo” “ Venta del Hato de la Loma”, quan el
vigilant ens atura i no ens deixa passar tot amenaçant-nos amb la Guardia
Civil, tot això sota l’abrasament del sol que estava caient, nosaltres l’hi
dèiem:
-
Ya puede llamar a la “pareja”,
aquí la esperamos.
També es te que dir, que algú
dels nostres es va propasar en algunes paraules gruixudes i malsonants. El masover entra dins de la mansió, amb una
estona surt tot amansit oferint aigua i lo que ens fes falta, això si ens
acompanyaria a la sortida de la finca, que van ser uns dos quilòmetres, ell al
davant amb un Land Rover, la magnitud de la propietat era tant gran que hi
havia una presa i embassament d’aigua. Ens va deixar sota l’enorme marquesina
de l’entrada al costat d’una carretera.
Es la una del migdia, estem a
40º, la carretera comença a pujar en línia recta que no es veu el final, no
podem entrar al camí projectat, està tancat amb cadenat. Després de passar el
port del Mochuelo (810 m.), arribem a Torrecampo (70 km), Entrem a l’únic bar
al costat de la carretera, extenuats per la forta temperatura, era tanta la
calor que teníem, que abans de dinar ens vam refrescar estirant-nos al terra
sobre un mosaic fresc. Dinem, sobretaula
molt llarg i migdiada, també al terra, esperant que refresques la tarda. Ens va manifestar el cambrer, que els grans
terratinents tenen obsessió en tancar camins públics, no donant obsessió
a la protesta, amenaçant en no llogar-los per la recollida de l’oliva.
“Xino xano” després de dinar i
d’un llarg repòs hem arribat a El Guijo.
Ens allotgem a una casa rural
anomenada “Cañadas Reales”, regentada per una senyora que havia viscut 30 anys
a Catalunya, però el mes impactant va ser la piscina que al mig d’aquelles
solanes va ser un verdader oasis, això si,
primer vam tindre que treure les mosques que sobrenedaven l’aigua .
14.-EL GUIJO-PEÑARROYA-PUEBLONUEVO(78,6 kms)
Estem a Andalusia, província
de Cordoba i en plena Comarca de los Pedroches, d’extenses zones granítiques i
deveses d’alzinars
També avui hem matinat per sortir a la fresca
del matí, optem per agafar el camí que va a El Viso. Les nostres intencions
eren anar per la via pecuària, però ens han dit que no era ciclable, hi ho hem
comprovat, es un pedregal impracticable.
Anem en lleugera pujada per
camins polsosos, fins arribar a Dos Torres (km.11,7), seguint la mateixa tònica
de pista arribem al petit poble de El Viso (km.19)on ens avituallem de fruita, pel dur dia que ens espera.
L’etapa es bastant plana, però
la dificultat es la calor asfixiant que ratlla el 40º. Després de passar la
depressió del riu Guadamalilla arribem a Hinojosa del Duque (km.40,5) ciutat
bastant gran, on parem a fer un petit àpat i visita turística.
Sortim per una via pecuària que queda tallada per la bardissa, seguim un camí alternatiu sota el sol de justícia. Voregem l’embassament del Cascoso, La pista es va estrenyent i cada vegada es més dificultosa. Es un petit sender ramader molt despedregat que ens portarà a una zona boscosa de pujada. Ens trobem una gran bassa natural d’aigua, no podem resistir mes, roba fora, ens cabussem dintre, fent un bany molt reconfortant , veiem unes ombres rere uns matolls, mirem i eren una cortde porcs negres, que estaven fen el mateix que nosaltres, no vam sortir pas, vam quedar immunitzats per tota mena d’infeccions de la pell.
Ben frescos i amb un últim
tram molt agradable, arribem a Peñarroya-Pueblonuevo
Ens allotgem al Gran Hotel (de
gran no en tenia res), al mig del poble. Tots els comerços estan tancats i no
es veu ni una rata, ja quasi son les sis
de la tarda, comença a veure moviment, la “siesta” aquí es obligada per l’alta
temperatura. Ens hem aparcat a una terrassa d’un bar-restaurant al mig de la
plaça fins l’hora de sopar, que ho hem fet al mateix lloc, no hi havia cap mes
alternativa millor i còmoda. La xafogor et limitava els moviments.
Després d’una nit de lluita
contra la calor i els mosquits, amb les finestres obertes, donant volts i mes
volts al llit sense reconciliar el son, ens aixequem a la matinada.
A les 8 del matí ja estem
pedalant, ho fem pel davant d’unes fantasmagòriques instal·lacions mineres semi
ensorrades.
Travessem la cua de l’
Embassament de Sierra Boyera i per un camí recte entre camps de conreu arribem
a Fuente-Obejuna (km 16,3), aquí
l’amic Narcís ha de deixar llastre i per correu envia a casa la mitat del
equipatge , doncs havia carregat massa.
Seguim per pistes amples, fins arribar a una zona de tanques i no podem passar. El camí alternatiu que fem està perdut entre bardisses i amb tobogans que pugen i baixen, anem veient el bon camí paral·lel dins la finca. En mig d’un trencacames hem arribat a Malcocinado (km.66,9) ni be ni mal cuinat, tenim que menjar un bocata de truita, no hi ha res més. Es l’únic bar del poble i gracies.
Esperem que el sol apreti menys per sortir i a mitja tarda arribem a Alanís (km.76,4), ens allotgem a una curiosa casa rural “Ntra. Señora de las Angustias” a dalt d’un turó apartat del poble. El responsable de l’establiment abans d’entrar ens fa unes reflexions una mica xenòfobes i nacionalistes espanyoles, l’hem deixat de banda, nosaltres el que volem es descansar.
Al tard hem anat caminant al poble per sopar, a una terrassa a la fresca
16.- ALANIS – SANTA OLALLA DEL CALA (Sevilla) (kms.78,8) 2-6-10
Hem estat sols a la casa
rural, hem d’ anar a esmorzar al
poble. Son les 7,30 del matí i hem d’
esperar a que obrin el bar.
Sortim per carretera, entrem a
un camí preciós, on trobem també la
inevitable tanca. Aquí estem de sort i uns pastors ens la obren. El camí
es un GR que ens portarà a la vall del
riu Castillejo, que l’anem vorejant, fins arribar a una altra tanca amb candau
. Ens hem de desviar de la ruta i anar a buscar la carretera per arribar a
Cazalla de la Sierra (km.21,5), un dels poble més bonics d’Andalusia. El visitem i ens avituallem en un super, ja que tenim pel davant una etapa amb bastant
desnivell.
Per una carretera intransitada,
seguim pel mig d’una vall fins arribar
l’Embassament de El Pintado. Comença aquí la pujada d’uns 13 kms, per
una carretereta preciosa, que va serpentejant fins arribar al port de la
Padrona. Comencem a baixar fins arribar a El Real de la Jara (km.71,2) on dinem
un menú de 8 €, amb graellada de carn i gaspatxo a dojo, increïble.
Sortim per carretera i no han
passat 4 kilòmetres, trobem el riu Cala,
tenim que baixar a la seva llera, per fer un bany espectacular a les seves aigües clares, la
temperatura ambient es de 40ª, no hi havia forma de sortir, ens ha costat.
Ens hem relaxat massa i ens costa arribar a Santa Olalla del Cala (km.79,7). Ens allotgem al un hostal-fonda-xarcuteria anomenat Carmelo. L’Alfonso ha arribat arrastrat, un cop de sol l’ha deixat KO. Hem anat tots al llit. Les habitacions tenien aire condicionat, la recuperació s’acabat al sentir l’olor de pernil serrano dels baixos de l’hotel on hi ha la xarcuteria-restaurant.
A les nou tots a taula, plat unic: pernil i xoriç serrà a dojo, pa i el tomàquet que tenim que anar a comprar la super del costat, ells no en tenien. L’Alfonso s’ha recuperat.
17.- STA.OLALLA – VALVERDE DEL CAMINO(Huelva) (km.85,4)3-6-10
Sortim per la carretera de la
Via de la Plata, que fa anys vàrem
passar. A uns 3,5 kms. la deixem per entrar al Parque Natural de San Francisco,
on hi ha una de les alzines més grans d’Espanya, declarada Monumento Natural.
Passem pel centre del parc on hi ha un gran cortijo “Valle Barco”, el paratges
son preciosos, veiem cérvols, trobem una
altra tanca també tancada amb clau, aquesta vegada ens l’han obert sense
problemes, fins sortir del parc.
Entrem a la província de
Huelva al Parc Natural de la Sierra Aracena y Picos de ArocheHem, creuem pel
seu únic pont l’embassament de Zufre.
Anem pujant fins arribar al poble de Zufre (km.19) a dalt d’un turó. Per
la mateixa carretera arribem a La Granada de Rio Tinto (km.40)
Comença aquí una de les
pujades més boniques del viatge, entre boscos, per arribar al Puerto de los
Manantiales, des d’on es veu tota la
conca minera de Rio Tinto, Anem baixant entre planades d’antigues mines, terres vermelloses, fins arribar a Nerva
(km.56) on trobem una font d’aigua impressionant.
Seguim fins una zona recreativa ( al costat del embassament del Sur), al
costat mateix de les Minas de Rio Tinto (km.60) i hi dinem.
Aquí ja agafem la Via Verda de
los Molinos del Agua. (antiga via d’un tren miner) Passem per El Campillo
(km.64,5), Zalamea la Real (km.68,6) fins arribar a Valverde del Camino
(km.89,6) Ens allotgem al Hotel
Montearoma, al centre de la ciutat
18.VALVERDE DEL CAMINO – AYAMONTE (Huelva) (km.96,9) 4-6-10.-
Sortim de Valverde per la
mateixa Via Verda, fins arribar a Trigueros (28,3)la deixem i per
carretera enllacem amb Gibraleón (km.39,3) , aqui fem parada en una explotació
agrícola, on ens han regalat una enorme síndria, que ens hem cruspit sota un
gran om per refrescar-nos i agafar
forces. Altra vegada el calor apreta!
Entrem a la Via Verda del Litoral,
que va de Gibraleón a Ayamonte, la trobem tallada en alguns llocs, per
esllavissades, per fang i per obres de infraestructures viaries. Anem salvant
els obstacles, desviant-nos entre camps de fruiters i camins alternatius. Les
bicis han quedat fetes un fàstic de fang i hem fet neteja a un rentador de
cotxes, ja no podíem arrastrar-les
Passem per Cartaya (km.62,5).
Comença aqui les zones d’aiguamolls anomenat Paraje Nacional Marismas de Rio
Piedras. Fem parada i fonda a Lepe (km.71,5), també hem dinat aquí pr 8 euros,
i no es xist. Seguim sempre pel traçat de l’antiga via de tren, molt pedregós
en gran part.
A l’ arribar a l’indret més
prop del mar, La Redondela (km.79,5), en
hem desviat uns 4 kms.
Isla Cristina (km.82,4) on ens hem banyat a l’Oceà Atlàntic. Hem tornat enrere per agafar altra vegada la Via Verda i entre aiguamolls arribar a la meta desitjada : AYAMONTE (KM.99,2)
Ens hem allotjat al Hotel Ayamonte. on hem visitat la ciutat, per sopar lleugerament amb productes del país: gamba blanca i pernil, regat amb el corresponent cava de celebració.
S’han fet 1.400,9 quilometres
i 20.563 de desnivell, amb 18 etapes
S’ha trepitjat les províncies
de Barcelona, Tarragona, Castelló, Terol, Cuenca, Ciudad Real, Córdoba, Sevilla
i Huelva, on hem vist la gran diversitat de paisatges i terrenys del país, des
de boscos frondosos, a planades immenses, muntanya dura, zones deshabitades i
infinitat de pobles, evitant grans capitals, nomes Terol, Cuenca i Ciudad Real,
han estat els nuclis urbans mes
importants.
El factor humà ha estat la
base del viatge, doncs amb tants dies de convivència, ha estat una “basa
d’oli”.
Aquets esforçats i matats son: Pepe Ruiz, Alfonso Ruano, Santi Peralta,
Jordi Vidal, Cristina Velat, Bernat Lavinia, Sebas Vilarasau i el que suscriu
AYAMONTE .-
5-06-10
Autobús a Sevilla, visita
turística a la ciutat i viatge nocturn en tren a Barcelona
Ha estat una altra aventura
inèdita que hem gaudit, patit i acabat, amb els entrebancs normals i quasi
REFLEXIONS:
Es possible que la fusió de la
historia amb la realitat, et faci reviure i viatjar per llocs imaginaris,
pensant en l’obra de Cervantes, “Don Quijote de la Mancha”
Al descobrir els paisatges
austers i histories impressionants del Hidalgo . sembla que s’hagi aturat el
temps. Submergits en l’interior d’aquelles terres manxegues, es inevitable
imaginat un tio llarguerut i adust, amb llança, sobre un raquític cavall i un
espanyol rabassut a llom d’una somera.
Obres els ulls i veus iguals
entorns, amb un grup de “cavallers-ciclistes”, sobre rodes que solquen aquells
polsosos camins.
En poques ocasions la realitat
coincideix amb la imaginació, com en aquests indrets. Encara que en punts
concrets, la contaminació turística de masses, enterboleix els paisatges, aparcant
i circulant 4x4 lluents, per les rogenques terres.
No hay comentarios:
Publicar un comentario